Órdenes Militares

Las órdenes militares, surgieron para cuidar y defender a los peregrinos y para defender los temas religiosos.
Órden de Montesa: La órden de Montesa fue una órden militar y religiosa que fundó Jaime II Su origen fue poco después de la extinción de la órden de los templarios.
Órden de Santiago: Fue una órden que surgió en el reino de León y era militar y religiosa. En principio su propósito era defender a los peregrinos del Camino de Santiago y hacer retroceder a los musulmanes de la Península Ibérica.
Órden de los Templarios: Esta organización se mantuvo activa durante poco más de dos siglos. Fue fundada en el 1118 por nueve caballeros franceses liderados por Hugo de Payens. El propósito original era defender a los peregrinos tras la vuelta de la conquista de Jerusalén. Fue aprobada en 1129 .
Órden de Calatrava: La órden de Calatrava, como todas las anteriores, es una órden militar y religiosa, fundada en el Reino de Castilla en el siglo XII. Su objetivo principal era proteger la villa de Calatrava.
Órden de Alcántara: Fue una órden fundada en el 1154 en el reino de León pero de carácter casi exclusivo extremeño.

Universidades Medievales Europeos

Las Universidades medievales fueron las escuelas de la Baja Edad media. Sustituyeron a las escuelas palatinas.

Las universidades se basaban en las siete artes:

-Enseñanza literaria (gramática, retórica y dialéctica).
-Enseñanza científica ( aritmética, astronomía, música y geometría).
En los siglos XII y XIII, las escuelas palatinas con mejor enseñanza adquirian el nombre de universidades. Entre 1200 y 1400 se fundaron en Europa 52 Universidades y 29, dirigidas por el papa.
La primera universidad probablemente fuera la de Bolonia que fue especializada en derecho en el 1088, la siguió Oxford sobre el 1096, la primera universidad española fue en Salamanca que su orgien ronda por el 1030.
La universidad de Uppsala (1477) fue la última de estas universidades, pero la universidad de Montpellier, sigue siendo mejor aún.

El Cid Campeador

El Cid Campeador nació en el 1043 y murió en el 1099 fue un gran guerrero castellano Con su propio ejército llegó a dominar todo el oriente de las Península Ibérica a finales del siglo XI. Todos los "trabajos" que hizo fue por su propia autonomía aunque con el aprobamiento de Alfonso V. Fue un gran personaje en la Reconquista Española y se compuso sobre él "EL Cantar del Mio Cid".

Sancho II fue el rey que le nombró caballero en la corte de Burgos y por esa razón le defendió al frente de las tropas defendiendo Castilla.

En 1092 el Cid pensó en conquistar Valencia tras la victoria años antes en la batalla de Levante. Finalmente entró el 15 de Julio de 1094 y se aplicó el título de " Príncipe Rodrigo Campeador" y más tarde se atribuyó el título del "Mio Cid".

Literariamente sobre el Cid tenemos varios libros. Sobre sus gestas tenemos "Los Cantares del mio Cid", o el "Carmen Campidoctoris" que era un himno latino.

El Castillo de Loarre

El Castillo de Loarre fue construido en el siglo XI por orden del rey Sancho III, para servir como avanzadilla desde la que organizar los ataques contra Bolea. Esta construcción fue más tarde ampliada por el rey Sancho Ramírez que fue el rey que construyó en este castillo un monasterio. Durante el siglo XII dejó de ser un castillo fronterizo contra los musulmanes y no sirvió como avanzadilla. En el siglo XV, la población que vivía a los pies del castillo se traslada a la actual villa de Loarre. Este castillo fue protagonista en la película del Reino de los Cielos y el pueblo de Loarre participó en un corto film.

Partes de un Castillo

-Torre del Homenaje: Es la torre principal del castillo, viven aquí los dueños de éste.

-Barbacana: Es una obra de fortificación situada frente a las murallas y protegiendo una puerta de acceso.

-Foso: Es una excavación que rodea el castillo. Estaba llena de agua.

-El rastrillo o peine: Era una pesada reja, rematada abajo en puntas que formaba parte de las fortificaciones de la puerta, junto a la barbacana.

-Almenas: tenían como función proteger a los defensores, algunas tenían orifcios, como troneras (para las armas de fuego) o saeteras (para lanzar armas arrojadizas).

-Adarve o camino de ronda: donde se parapetaban los defensores.

Leyenda del Puente Órbigo

Cuenta la leyenda que en el año 1434, Suero de Quiñones realizó una petición al rey de Castilla y León. Todo aquel que pasara por el puente Órbigo debería pelear contra él y si no, deberías depositar un guante en señal de cobardía.Las peleas tuvieron lugar del 10 de Julio al 9 de Agosto, los jueves llevaba al cuello una argolla metálica en señal de amor y la única forma de soltársela era rompiendo 300 lanzas y peregrinar luego a Santiago.

Herido de las últimas peleas, Suero de Quiñones murió de camino hacia Compostela.

Heráldica de los Reyes Católicos

Fernando va tindre com a emblema personal un jou, amb una corda solta, en referència al nuc gordià que estava en una corda lligada a un jou. Segons la llegenda, qui desfera el nuc gordià podria conquistar Orient. Alexandre el Gran va tallar el nuc amb l'espasa i va dir: «És el mateix tallar-ho que deslligar-ho». Aragó va acabar la reconquista molt abans que Castella i es va llançar per la ruta d'Orient: els almogàvers, el ducat d'Atenes, són exemples d'això. Fernando se sentia hereu d'estos afanys.
Isabel va prendre com a emblema el feix de fletxes, que es representava a vegades lligat, a vegades solt o amb unes fletxes paral·leles en número variable, referint-se al vell conte del pare que al morir diu als seus fills que, romanent units com el feix, seran més forts.
Un altre element emprat per Isabel és una modificació de les columnes d'Hèrcules. Des dels grecs, les columnes d'Hèrcules (Calp -el penyal de Gibraltar- i Abila -Ceuta-), en l'estret de Gibraltar, assenyalaven el fi del món conegut o navegable, per la qual cosa van representar les columnes amb una banda en què estava escrita la divisa («No més enllà»). Darrere del descobriment d'Amèrica, aconseguida la navegació per l'Atlàntic, Isabel va afegir a l'escut de la corona les les dites columnes, canviant la divisa de la banda en («Més enllà»), que encara es manté en l'escut reial.

Alfonso X

Alfons X de Castella i Lleó, cridat el Savi (Toledo, 23 de novembre de 1221 — Sevilla, 4 d'abril de 1284) va ser rei de Castella i de Lleó (1252-1284). A la mort de son pare, Ferran III El Sant, va reprendre l'ofensiva contra els musulmans, ocupant Xerés (1253) i Cadis (c. 1262). En 1264 va haver de fer front a una important revolta dels mudèjars de Múrcia i la vall del Guadalquivir. Com a fill de Beatriz de Suàbia, va aspirar al tron del Sacre Imperi Romà Germànic, projecte a què va dedicar més de la mitat del seu regnat sense obtindre cap èxit. Els últims anys del seu regnat van ser especialment ombrius, a causa del conflicte successori amb la noblesa acabdillada pel seu fill Sancho, provocat per la mort prematura de Fernando de la Porca i la minoritat dels seus fills. Va morir abandonat per quasi tots els seus súbdits, aïllat a Sevilla, i va desheretar Sancho.

Va dur a terme una activa i beneficiosa política econòmica, reformant la moneda i la hisenda, concedint nombroses fires i reconeixent a l'Honrat Consell de la Mesta.També és reconegut per la seua immensa obra literària i el seu patrocini artístic i cultural.

El Sant Grial

El Sant Grial és el plat, patena o copa usat per Jesús en l'Última Cena, del qual es diu que posseïx poders miraculosos. En un relat, Jesús, ja ressuscitat, s'apareix a José per a entregar-li el Grial i ordenar-li que ho porte a l'illa de Britània. Seguint esta tradició, autors posteriors compten que el mateix José va usar el calze per a arreplegar la sang de Crist i que, més tard a Britània, va establir una dinastia de guardians per a mantindre-ho fora de perill i amagat. La busca del Sant Grial és un important element en les històries relacionades amb el Rei Artur on es combinen la tradició cristiana amb antics mites celtes referits a un calder diví.

Jaume I

Jaume I d'Aragó (Montpeller, 2 de febrer de 1208 - Alzira, 27 de juliol de 1276) va ser rei d'Aragó (1213 - 1276), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-1276), comte de Barcelona (1213-1276), senyor de Montpeller (1219-1276) i d'altres feus a Occitània.Fill de Pere II el Catòlic i de María de Montpeller, era l'hereu de dos importants llinatges: la Casa d'Aragó i el dels emperadors de Bizanci, per part de sa mare.
Va tindre una infància difícil. Son pare, que acabaria repudiant la reina, només va arribar a concebre-ho per mitjà d'engany d'alguns nobles i eclesiàstics que temien per la falta d'un successor, i la col·laboració de María, fent creure Pedro que es gitava amb una dels seus amants.
Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantindre diverses lluites contra la noblesa aragonesa, que inclús va arribar a fer-li presoner en 1224. En 1227 va afrontar un nou alçament nobiliari aragonés, dirigit per l'infant Fernando, tio del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la firma de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Este tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els turbulents nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.

Rei Artur

El Rei Artur és un destacat personatge de la literatura europea, especialment anglesa i francesa, on apareix com el monarca ideal, tant en la guerra com en la pau. Segons alguns textos medievals tardans, va ser un cabdill brità que va dirigir la defensa de Bretanya enfront dels invasors saxons al començament del segle VI. La seua història pertany principalment a la llegenda i a la literatura, encara que es discutix si Arturo, o un personatge semblant en què la llegenda poguera haver-se basat, va existir realment.

Les primeres referències a Arturo es troben en les literatures cèltiques, en poemes gal·lesos com I Gododdin. El primer relat de la vida del personatge es troba en la Història Regum Britanniae, de Geoffrey de Monmouth, qui va configurar els trets principals de la seua llegenda. Monmouth presenta Arturo com un rei de Bretanya que va derrotar els saxons i va establir un imperi en les Illes Britàniques. En el seu relat apareixen figures com el pare d'Arturo, Uther Pendragon i el seu conseller, el mag Merlí, i elements com l'espasa Excalibur.

El Compromís de Caspe

El compromís de Caspe (1412) va ser un pacte establit per representants dels regnes d'Aragó, València i els comtats catalans per a triar un nou rei davant de la mort en 1410 de Martín I d'Aragó sense descendència i sense anomenar successor. Va suposar l'entronització de Fernando de Trástamara i amb ell de la dinastia Trastámara en la Corona d'Aragó.

Els sis candidats a la successió del tron d'Aragó van ser:

- Fadrique de Lluna, comte de Lluna, fill bastard de Martín I de Sicília, legitimat després per Benet XIII.
- Jaume II d'Urgell, comte d'Urgell, fill de Pedro, nét de Jaime i besnét d'Alfons IV d'Aragó, espòs, a més d'Isabel, filla de Pedro el Cerimoniós i de Sibil·la Sforcia, la seua quarta dona.
- Alfonso I de Gandia, comte de Dénia i Ribagorça i Duc de Gandia, nét, per línia masculina, de Jaume II d'Aragó. Va morir poc abans de la reunió de Casp i va ser reemplaçat pel seu germà Juan de Prades.
- Luis d'Anjou, Duc de Calàbria, nét, per sa mare Violant, de Juan I d'Aragó.
- Juan de Prades, comte de Prades, germà d'Alfonso, el Duc de Gandia.
- Fernando de Trastámara, el d'Antequera, infant de Castella, nét, per sa mare Leonor la regent de Castella, de Pere IV d'Aragó.

Mi nombre en Árabe

Víctor Plaza Galache: biktur blasa galaji

بيكتور بلاسا غالاجي

Mesquita de Córdoba

L'antiga Mesquita de Còrdova, convertida en el segle XIII en l'actual catedral de Santa Maria de Còrdova, constituïx el monument més important de Còrdova, i també de tota l'arquitectura andalusina, junt amb l'Alhambra.
Construïda a partir del segle VIII sobre la basílica de Sant Vicent visigoda, va ser objecte d'ampliacions durant el Califat de Còrdova, i darrere de la conquista cristiana en 1236 va ser convertida en catedral, La mesquita es compon de tres parts: "El Pati dels Tarongers" (conserva bona part del seu aspecte original), a què s'accedix per la Porta del Perdó, d'estil mudèjar (1377), on s'observen les fileres de tarongers i palmeres, de les fonts i els arcs de ferradura que ho rodegen junt amb la porta s'alça el minaret esmotxat parcialment i rodejat, a principis del segle XVII, d'un «encofrat» d'estil herreriano.
La porta de Las Palmas dóna accés a la mesquita: un bosc de huit-centes cinquanta columnes de marbre, jaspi i granit sobre les quals es recolzen tres-cents seixanta-cinc arcs de ferradura bicolors, dóna la mesura de l'esplendor de l'art dels califes en el seu apogeu. El mihrab, lloc sant de la mesquita que assenyala la direcció Sud i no la de La Meca, d'acord amb la voluntat d'Abderrahman (cap al riu perquè li portava fins al seu Damasc natal). Esta és una de les hipòtesis, però hui en dia està més acceptada la teoria que la nau principal de la mesquita seguix l'orientació del carrer principal (card) de l'antiga Còrdova Romana (Colònia Patricia), com s'ha testificat en les excavacions arqueològiques realitzades en la ciutat. El mihrab és un joiell de marbre, estuc i mosaics bizantins brillantment pintats sobre fons d'or.
En el Lucernario es conserven els arcs lobulats dels murs i la cúpula. En la capçalera destaquen els arcs, els mosaics del mur i l'estructura i decoració de les cúpules a base d'arcs creuats.

Aportacions del Islam

Els musulmans van fer moltes aportacions als apartats de la ciencia com: la astronomia, les matemàtiques, la física, la medicina, etc...
L'astronomia:El seu carácter práctic els va conduir a dedicarse principalment a les ciencies exactes.Es van construir observatoris en els centres més importants del impèri islámic:en Bagdad, El Cairo, Córdoba, Toledo...
L'escola d'astronomia de Bagdad data del regnat del Mansnur, el segon califa dels Abássidas (754-775) sent el mateix astrònom. Davall els seus successors Harun arr-Rasheed i al Mamun, l'escola va realitzar certs treballs importants. Es van revisar les teories antigues, es van rectificar diversos errors de Ptolemeu i es van corregir les taules gregues.
Les matemàtiques:van ser la ciència més afavorida pels àrabs. Molts principis bàsics d'aritmètica, geometria i àlgebra, van ser descoberts per erudits musulmans.
En aritmètica, encara utilitzem els números i el mètode de comptar inventat pels àrabs. La invenció de l'àlgebra, és atribuïda als àrabs. Quan el califa al Mamun fonc "La casa del saber", va anomenar com a director de la mateixa, a Mohmmed ben Mussa ben Khwarizimi. El seu tractat sobre àlgebra es titula al Gebr Wa'l Maakalala (càlculs mediantes símbols). Este treball, en la traducció de Gerard de Cremona:" Després d'haver sigut la pedra angular en l'edifici matemàtic, construït pels àrabs que van vindre darrere d'ell, iniciaria un dia als seus col·legues occidentals en la bellesa del càlcul algebraic i al mateix temps en l'aritmètica decimal" ( Max Vinte Joux: El miracle àrab, Edicions Charlot, París, 1950).
La Física:Són els àrabs els que hagueren de ser considerats com els verdaders fundadors de la física", afirma A. Humbolt.
El tractat sobre l'òptica per Hassan Ali Aitan (Alhasen) (963-1309) va ser un fet de gran importància per a la ciència, M. Charles afirma que va ser "el principi de la moderna ciència de l'òptica".
Este treball tracta de la posició aparent d'imatges en espills, de la refracció, de la grandària aparent dels objectes, de l'ús de la cambra fosca, que seria tan important en la fotografia, etc.
E. Bernard d'Oxford afirma que van ser els àrabs els que van descobrir l'ús del pèndol per als rellotges.
No es pot negar el fet que la brúixola va ser inventada pels xinesos, però van ser els musulmans els que les van perfeccionar i la van utilitzar amb l'agulla magnètica per a les necessitats la navegació.
La medicina: va ser la ciència que més va atraure als musulmans. Durant els primers segles de l'Hègira, era part integral d'una completa educació. Per eixos el nombre de metges famosos i de tractats és considerable. Els metges musulmans van exercir un paper decisiu en la ciència mèdica d'occident. Durant diversos segles els treballs de Rhases, Avicenna, Abul Cassis i Ibn Zohar, van ser la base dels estudis mèdics en totes les universitats europees. Les escoles de medicina de Salern i especialmenete Montpeller van adquirir fama mundial. El conjunt de coneixements mèdics publicats per Rhases (Abu Bakr Ibn Zacaria al Razi) davall el títol de "Havi" (la vida virtuosa), així com el seu altre llibre titulat "Mansur", sobre el califa al Mansur, a qui se'l va dedicar, va ser durant centenars d'anys el més respectat i el més àmpliament utilitzat dels manuals mèdics.
"Havi" va ser un dels 9 toms que constituïen tota la biblioteca de la facultat de medicina de París l'any 1395. Conté la primera descripció d'alguna febra eruptives com la pigota i la pallola. Al Razi va introduir en farmàcies l'ús de purgants suaus, l'aplicació de ventoses en cas d'apopléjia i la utilització d'aigua freda en cas de febra persistent. A ell s'atribuïx també la invenció de la llinya, que utilitzava amb molta freqüència.