Jaume I

Jaume I d'Aragó (Montpeller, 2 de febrer de 1208 - Alzira, 27 de juliol de 1276) va ser rei d'Aragó (1213 - 1276), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-1276), comte de Barcelona (1213-1276), senyor de Montpeller (1219-1276) i d'altres feus a Occitània.Fill de Pere II el Catòlic i de María de Montpeller, era l'hereu de dos importants llinatges: la Casa d'Aragó i el dels emperadors de Bizanci, per part de sa mare.
Va tindre una infància difícil. Son pare, que acabaria repudiant la reina, només va arribar a concebre-ho per mitjà d'engany d'alguns nobles i eclesiàstics que temien per la falta d'un successor, i la col·laboració de María, fent creure Pedro que es gitava amb una dels seus amants.
Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantindre diverses lluites contra la noblesa aragonesa, que inclús va arribar a fer-li presoner en 1224. En 1227 va afrontar un nou alçament nobiliari aragonés, dirigit per l'infant Fernando, tio del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la firma de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Este tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els turbulents nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.