Alfonso X

Alfons X de Castella i Lleó, cridat el Savi (Toledo, 23 de novembre de 1221 — Sevilla, 4 d'abril de 1284) va ser rei de Castella i de Lleó (1252-1284). A la mort de son pare, Ferran III El Sant, va reprendre l'ofensiva contra els musulmans, ocupant Xerés (1253) i Cadis (c. 1262). En 1264 va haver de fer front a una important revolta dels mudèjars de Múrcia i la vall del Guadalquivir. Com a fill de Beatriz de Suàbia, va aspirar al tron del Sacre Imperi Romà Germànic, projecte a què va dedicar més de la mitat del seu regnat sense obtindre cap èxit. Els últims anys del seu regnat van ser especialment ombrius, a causa del conflicte successori amb la noblesa acabdillada pel seu fill Sancho, provocat per la mort prematura de Fernando de la Porca i la minoritat dels seus fills. Va morir abandonat per quasi tots els seus súbdits, aïllat a Sevilla, i va desheretar Sancho.

Va dur a terme una activa i beneficiosa política econòmica, reformant la moneda i la hisenda, concedint nombroses fires i reconeixent a l'Honrat Consell de la Mesta.També és reconegut per la seua immensa obra literària i el seu patrocini artístic i cultural.

El Sant Grial

El Sant Grial és el plat, patena o copa usat per Jesús en l'Última Cena, del qual es diu que posseïx poders miraculosos. En un relat, Jesús, ja ressuscitat, s'apareix a José per a entregar-li el Grial i ordenar-li que ho porte a l'illa de Britània. Seguint esta tradició, autors posteriors compten que el mateix José va usar el calze per a arreplegar la sang de Crist i que, més tard a Britània, va establir una dinastia de guardians per a mantindre-ho fora de perill i amagat. La busca del Sant Grial és un important element en les històries relacionades amb el Rei Artur on es combinen la tradició cristiana amb antics mites celtes referits a un calder diví.

Jaume I

Jaume I d'Aragó (Montpeller, 2 de febrer de 1208 - Alzira, 27 de juliol de 1276) va ser rei d'Aragó (1213 - 1276), de València (1239-76) i de Mallorca (1229-1276), comte de Barcelona (1213-1276), senyor de Montpeller (1219-1276) i d'altres feus a Occitània.Fill de Pere II el Catòlic i de María de Montpeller, era l'hereu de dos importants llinatges: la Casa d'Aragó i el dels emperadors de Bizanci, per part de sa mare.
Va tindre una infància difícil. Son pare, que acabaria repudiant la reina, només va arribar a concebre-ho per mitjà d'engany d'alguns nobles i eclesiàstics que temien per la falta d'un successor, i la col·laboració de María, fent creure Pedro que es gitava amb una dels seus amants.
Durant els quinze primers anys del seu regnat, va mantindre diverses lluites contra la noblesa aragonesa, que inclús va arribar a fer-li presoner en 1224. En 1227 va afrontar un nou alçament nobiliari aragonés, dirigit per l'infant Fernando, tio del rei, que va acabar, gràcies a la intervenció papal a través de l'arquebisbe de Tortosa, amb la firma de la concòrdia d'Alcalá (març de 1227). Este tractat va marcar el triomf de la monarquia sobre els turbulents nobles, donant-li l'estabilitat necessària per a iniciar les campanyes contra els musulmans.

Rei Artur

El Rei Artur és un destacat personatge de la literatura europea, especialment anglesa i francesa, on apareix com el monarca ideal, tant en la guerra com en la pau. Segons alguns textos medievals tardans, va ser un cabdill brità que va dirigir la defensa de Bretanya enfront dels invasors saxons al començament del segle VI. La seua història pertany principalment a la llegenda i a la literatura, encara que es discutix si Arturo, o un personatge semblant en què la llegenda poguera haver-se basat, va existir realment.

Les primeres referències a Arturo es troben en les literatures cèltiques, en poemes gal·lesos com I Gododdin. El primer relat de la vida del personatge es troba en la Història Regum Britanniae, de Geoffrey de Monmouth, qui va configurar els trets principals de la seua llegenda. Monmouth presenta Arturo com un rei de Bretanya que va derrotar els saxons i va establir un imperi en les Illes Britàniques. En el seu relat apareixen figures com el pare d'Arturo, Uther Pendragon i el seu conseller, el mag Merlí, i elements com l'espasa Excalibur.

El Compromís de Caspe

El compromís de Caspe (1412) va ser un pacte establit per representants dels regnes d'Aragó, València i els comtats catalans per a triar un nou rei davant de la mort en 1410 de Martín I d'Aragó sense descendència i sense anomenar successor. Va suposar l'entronització de Fernando de Trástamara i amb ell de la dinastia Trastámara en la Corona d'Aragó.

Els sis candidats a la successió del tron d'Aragó van ser:

- Fadrique de Lluna, comte de Lluna, fill bastard de Martín I de Sicília, legitimat després per Benet XIII.
- Jaume II d'Urgell, comte d'Urgell, fill de Pedro, nét de Jaime i besnét d'Alfons IV d'Aragó, espòs, a més d'Isabel, filla de Pedro el Cerimoniós i de Sibil·la Sforcia, la seua quarta dona.
- Alfonso I de Gandia, comte de Dénia i Ribagorça i Duc de Gandia, nét, per línia masculina, de Jaume II d'Aragó. Va morir poc abans de la reunió de Casp i va ser reemplaçat pel seu germà Juan de Prades.
- Luis d'Anjou, Duc de Calàbria, nét, per sa mare Violant, de Juan I d'Aragó.
- Juan de Prades, comte de Prades, germà d'Alfonso, el Duc de Gandia.
- Fernando de Trastámara, el d'Antequera, infant de Castella, nét, per sa mare Leonor la regent de Castella, de Pere IV d'Aragó.

Mi nombre en Árabe

Víctor Plaza Galache: biktur blasa galaji

بيكتور بلاسا غالاجي

Mesquita de Córdoba

L'antiga Mesquita de Còrdova, convertida en el segle XIII en l'actual catedral de Santa Maria de Còrdova, constituïx el monument més important de Còrdova, i també de tota l'arquitectura andalusina, junt amb l'Alhambra.
Construïda a partir del segle VIII sobre la basílica de Sant Vicent visigoda, va ser objecte d'ampliacions durant el Califat de Còrdova, i darrere de la conquista cristiana en 1236 va ser convertida en catedral, La mesquita es compon de tres parts: "El Pati dels Tarongers" (conserva bona part del seu aspecte original), a què s'accedix per la Porta del Perdó, d'estil mudèjar (1377), on s'observen les fileres de tarongers i palmeres, de les fonts i els arcs de ferradura que ho rodegen junt amb la porta s'alça el minaret esmotxat parcialment i rodejat, a principis del segle XVII, d'un «encofrat» d'estil herreriano.
La porta de Las Palmas dóna accés a la mesquita: un bosc de huit-centes cinquanta columnes de marbre, jaspi i granit sobre les quals es recolzen tres-cents seixanta-cinc arcs de ferradura bicolors, dóna la mesura de l'esplendor de l'art dels califes en el seu apogeu. El mihrab, lloc sant de la mesquita que assenyala la direcció Sud i no la de La Meca, d'acord amb la voluntat d'Abderrahman (cap al riu perquè li portava fins al seu Damasc natal). Esta és una de les hipòtesis, però hui en dia està més acceptada la teoria que la nau principal de la mesquita seguix l'orientació del carrer principal (card) de l'antiga Còrdova Romana (Colònia Patricia), com s'ha testificat en les excavacions arqueològiques realitzades en la ciutat. El mihrab és un joiell de marbre, estuc i mosaics bizantins brillantment pintats sobre fons d'or.
En el Lucernario es conserven els arcs lobulats dels murs i la cúpula. En la capçalera destaquen els arcs, els mosaics del mur i l'estructura i decoració de les cúpules a base d'arcs creuats.